Res millor en aquests temps que corren que parlar de poesia. És per això que des de Zelig ens volem afegir a la celebració del Dia Mundial de la Poesia omplint de versos la nostra comunitat digital. Aquest dia va ser proposat per la Unesco el 1998 i se celebra amb el propòsit de consagrar la paraula essencial i la reflexió sobre el nostre temps.

La poesia és i serà una eina amb la qual rememorar el passat, parlar en present i somniar en futur, un futur que esperem col·lectiu, pròsper i ple d’humanitat.

Per celebrar-ho, us deixem un poema escrit per Jordi de Sant Jordi fa 600 anys i que sembla escrit ahir. La magnifica versió al català actual és de Carles Duarte que ho va publicar a la Col·lecció Tast de Clàssics de l’Editorial Barcino al 2011.

XV

Aprenc i desaprenc alhora cada dia

Aprenc i desaprenc alhora cada dia,

i visc i moro, i faig d’enuig plaer,

del mal temps faig que sigui bon temps,

i hi veig sense ulls i sé sense saber,

i, sense estrènyer res, el món abraço,

volo pel cel i no em moc de la terra,

i incessantment empaito el que fuig,

i fuig el que em segueix i m’aferra.

El mal no em plau i sovint me’l provoco,

estimo sense amor i no crec el que sé,

em sembla un somni el que veig prop de mi,

m’odio a mi mateix i als altres vull gran bé,

i parlant callo, i sento sense escoltar,

el sí tinc per no, i el cert em sembla fals,

i menjo sense gana, i em grato sense picor,

i palpo sense mans, i faig del seny follia.

Quan vull pujar, sense girar-me baixo,

i davallant pujo corrent a un lloc alt,

i rient ploro, i dormo desvetllat,

i quan tinc fred em sento més calent que el foc,

i a dretcient faig el que no vull,

i perdent guanyo, i el temps volant va lent,

i sense dolor ben sovint em queixo,

i tinc el simple anyell per guineu falsa.

Colgant-me al llit em llevo i vestint-me em despullo,

trobo lleugera la més feixuga càrrega,

i quan em banyo crec que no em remullo,

el sucre dolç em sembla fel amarg,

el dia és nit i és fosca la claror,

el temps passat se’m fa sempre present,

el fort és feble i el tou ho tinc per dur,

i, sense falta, em manca el que roman amb mi.

No me’n vaig d’un lloc i mai no m’aturo,

el que no busco ràpidament ho trobo,

del qui no em fio em tinc molt per segur,

i el baix m’és alt i el que és lluny queda a prop,

i vaig cercant el que no es pot trobar,

i veig ben ferma la cosa remoguda,

i el gorg profund és l’aigua d’un bassal,

i el meu vigor ni em serveix ni m’ajuda.

Quan canto em sembla que em poso a udolar,

i el que és molt bell ho trobo lleig, salvatge,

torno d’un lloc abans d’haver-hi anat,

i no tinc pau ni qui em faci la guerra.

Tot això em ve de veure capgirats

per fets contradictoris el món i la natura,

i jo, que hi estic, a aquests fets, tan lligat

em veig forçat a viure sense mesura.

Tornada

Que prengui cadascú el que més li plagui

del meu poema, escrit en vers invers;

i, si el mireu del dret i del revés,

podreu treure el que és just d’un cas advers.

Jordi de Sant Jordi, Poesia, versió de Carles Duarte (Ed. Barcino, 2011).